Autoritat per respecte VS Autoritat per por. Quina autoritat és la que vols a casa teva?

Tots hem sentit alguna vegada frases com:

“ Això abans no passava, el meu pare em donava una clatellada i allà s'acabava la discussió”

>

“ Una bufetada a temps evita molts problemes”

>

“ Això ho acabo jo de seguida”

Són només alguns exemples d'una autoritat imposada per la por. El fet de ser pares ja porta intrínsec el poder. El meu fill/a depèn de mi a tots els nivells: alimentació, educació, afecte i supervivència. No crec que hi hagi un poder més gran que aquest. Per tant, la por de perdre aquest suport és gran i el desig d'agradar als teus pares també. En tots els anys que porto, han estat molt pocs els casos, per no dir cap, en què la mala conducta del fill es deu a no voler agradar als seus pares, normalment és al contrari, busquen la seva atenció desesperadament.

Així doncs, partint d'aquesta base, en la qual el poder és nostre i ells sempre intenten contentar-nos, hauria de ser molt fàcil ser pare. Doncs no és gens fàcil i de vegades hi ha un mal ús d'aquest poder, per excés o per defecte, de l'autoritarisme a la permissivitat. Hem de buscar l'equilibri: una autoritat positiva basada en el respecte i en el reforç i no en la por, el crit i el càstig desproporcionat. Però aquesta autoritat costa, no s'aconsegueix de la nit al dia. Requereix sacrifici i constància.

Cada dia la poso en pràctica i no sempre ho aconsegueixo, però si com jo, vols educar de la millor manera els teus fills et donaré unes claus per guiar-te i encara que hi haurà moments en què no ho aconsegueixis, no et sentis malament per això, és el normal en qualsevol persona que intenta educar els seus fills cada dia. No hi ha pares perfectes, només pares implicats.

Com aconsegueixo una autoritat positiva?

Posa sempre límits

Un nen/a necessita que els seus pares li posin límits, és la manera d'aprendre el que està bé i el que està malament. Un nen sense límits és com un vaixell sense brúixola, no sap cap a on va, no sap el que s'espera d'ell, ni el que ha de fer i per tant va a la deriva.

Però per posar-los cal saber com:

- Pocs límits millor que molts ( si en tenim massa serà difícil fer-los complir tots, millor pocs i importants)

- Clars (no val a dir “porta't bé” què significa portar-se bé, és molt genèric, el nen no ho entén. És millor dir el que ha de fer de la manera més concreta possible: agafa així la forquilla, quan vinguin els avis m'agradaria que no correguessis i cridessis com l'altre dia…)

- Adequats a la seva edat (límits petits per a nens petits)

- Consistents ( si una cosa no es fa no es fa mai, si no el deixo saltar al sofà, no el deixo en cap circumstància)

- Consensuats (és una cosa que hem de parlar amb la nostra parella, decidir junts quins límits posaré)

- Hem d'assegurar-nos que els han entès (els els hem d'explicar bé, hem de ser clars i concisos, no més de 10 paraules i després els preguntem si ho han entès)

Els límits els he de fer complir sempre, per això millor tenir-ne pocs. El que sigui més important per a tu en l'educació dels teus fills, això és el que ha de ser un límit, el que creguis que no és tan primordial, millor no el posis. No estaràs tot el dia limitant el teu fill/a, seria esgotador!!!!

Si dones una ordre, fes-la complir

Quan dono una ordre al meu fill/a, sigui quina sigui, l'he de fer complir. Una cosa que sembla tan lògica, moltes vegades no es fa.

Vegem un exemple concret:

- Joan renta't les dents (li diu la mare des de la cuina)

I el Joan que està mirant la televisió ni tan sols contesta.

- Joan les dents (diu la mare cridant )

I el Joan tampoc contesta.

- Joan no t'ho torno a repetir més, renta't les dents (cridant més fort)

- Ara hi aniré (diu el Joan sense aixecar-se del sofà)

Al final la mare desisteix o es posa a fer una altra cosa i s'oblida. El Joan se'n va al llit sense rentar-se les dents.

El que els transmetem als nostres fills cada vegada que donem una ordre que no compleixen, és que les ordres no es compleixen i la nostra autoritat cau en picat. És molt important que tinguem això clar.

Seguint amb l'exemple anterior, amb el qual segurament molts pares ens sentirem identificats, podem veure els errors que es cometen:

• Donar una ordre des de lluny, el que hauríem de fer és anar fins al sofà a dir-l'hi per assegurar-nos que ens presta atenció.

- No insistir fins a fer-la complir: quan les ordres verbals no funcionen, cal fer-les físiques, és a dir, acompanyar el Joan fins al lavabo i assegurar-se que es renta les dents. No cal portar-lo a empentes o a crits, n'hi ha prou amb ser contundent.

Dona temps perquè aprenguin

Tot aprenentatge requereix un temps. Segur que no vas aprendre a conduir en un dia!! Però amb els nostres fills, això moltes vegades se'ns oblida. Un dels nostres papers com a pares és el de crear hàbits, tasca gens fàcil (rentar-se les dents, menjar correctament, anar a dormir solet/a,…) Aprendre a moure's per la vida, necessita un temps. Amb paciència i constància aconseguirem que els nostres fills aprenguin qualsevol cosa.

Premia molt, castiga poc

Quan dic premia, no em refereixo a premis materials, més aviat són reforços positius. Digues-li com n'estàs d'orgullós d'ell o ella. Comparteix amb els altres familiars el seu èxit. Fes alguna cosa especial per ell o ella quan aconsegueixi allò que tant li va costar. Però sobretot fes-li saber que la seva perseverança i les seves ganes de fer les coses bé és el que t'agrada i t'omple d'orgull. Que sàpiga que veus el que fa bé i no només el que fa malament.

Quan reforço una conducta bona li dic exactament el que ha de fer, quan castigo només li dic el que no està bé però el deixo sense opció de resposta correcta.

El càstig genera malestar i ràbia, amb aquestes emocions en marxa és difícil fer aprenentatges, tota la seva atenció es centrarà en el càstig i en l'odi i serà incapaç d'aprendre res, almenys al principi. Amb això no vull dir que no s'usi el càstig, alguna vegada ens farà falta. El que sempre els dic als pares:

”Teniu 5 cartes que són els 5 càstigs que pots fer servir al llarg de la vida del teu fill/a, fes-los servir amb cap perquè encara et queda l'adolescència”

Fuig dels discursos

Quan el teu fill/a sap perfectament el que ha de fer (perquè ja ha fet aquest aprenentatge, ja hem tingut paciència, ja hem posat el límit d'una manera curta i clara i hem fet tot pas a pas) però no ho fa, fuig del sermó, és hora d'actuar.

Els sermons serveixen de molt poc, sobretot tenint en compte la capacitat d'atenció que tenen els nostres fills que és igual a 10 paraules o 10 segons (dels 2 als 10 anys més o menys). Tot el que li diguem fora d'aquí, passarà totalment desapercebut. Per això, quan desobeeixen a consciència, hem d'actuar sense pensar-ho. Corregint la conducta en la mesura que sigui possible. Com?

- Avisant: “si segueixes fent això, tindràs aquestes conseqüències” (7 paraules). Quan aviso li dono l'oportunitat de portar-se bé. Li dono una opció de resposta. El càstig directe no dona opció de resposta correcta.

- Comptant fins a tres: “deixa de saltar al sofà, compto fins a tres, 1, 2 i 3” (10 paraules) Si no obeeix, l'agafes de la mà i el fas baixar i llavors l'avises la propera vegada que ho facis et castigaré.

- Complint sempre l'avís. Si després d'avisar o de comptar i avisar, persisteix la conducta compliré amb el que he dit sense cap excepció. Així la propera vegada sabrà que vaig de debò quan aviso.

Confia en el teu fill/a

Confia en les seves ganes de portar-se bé i fer les coses com tu li has ensenyat. Els nens volen agradar als seus pares, no ho oblidis. Darrere d'un mal comportament no sempre hi ha males intencions (“fa això per fastiguejar-me” “ho fa perquè sap el que em molesta”…). Confia també en les seves capacitats i fes-lo créixer en les seves virtuts i millorar en els seus defectes. L'autoritat positiva es fonamenta en el respecte i la confiança. Jo admetré de bon grat l'autoritat d'un cap que em doni confiança, que em digui les meves coses bones i no només les dolentes, que m'inspiri respecte per com és i al qual admiri pel seu saber fer.

Has de ser un model de conducta

Difícilment farà alguna cosa que tu no fas. Per això predica amb l'exemple. Sense coherència entre les paraules i els fets difícilment aconseguirem res, només confondre'ls.

Reconeix també els teus errors. El reconeixement d'un error per part dels pares dona seguretat i tranquil·litat al nen/a i l'anima a prendre decisions encara que es pugui equivocar, perquè els errors no són fracassos, sinó equivocacions i aquesta és una lliçó que només li pots donar amb l'exemple. No passa res per equivocar-se i molt menys per reconèixer-ho.

Fins aquí el que hauríem de fer. No sembla complicat, però en el dia a dia complir amb els 7 punts no sempre és tan senzill i de vegades cometem errors.

Errors més freqüents

Permissivitat

Els pares som els responsables de guiar els nostres fills i ensenyar-los el que està bé i el que està malament. No naixem amb aquesta capacitat de discernir. Els nens necessiten límits per aprendre.

Cedir quan he dit que no

Un no ha de ser sempre un NO. I aquest aprenentatge l'han de fer ràpid. És la base de l'autoritat positiva, que el meu fill/a sàpiga que quan dic no és que no i no li servirà de res insistir o portar-se malament perquè hi ha coses no negociables. Després hi haurà coses que es puguin negociar però en aquestes ja no li hauré dit que no, primer l'hauré escoltat i haurem decidit o sí o no o a mitges. Per això hem de pensar bé abans de dir NO a alguna cosa, perquè un cop fet, no hi ha tornada enrere.

Si castigo he de complir.

Si marco un límit ho faig sempre.

He de ser conseqüent amb el que dic i complir tant les promeses com les amenaces.

Autoritarisme

És l'altra cara de la moneda. Busca l'obediència per l'obediència, sense tenir en compte el fill/a. És el “perquè ho dic jo” i “quan jo ho digui”. Busca la submissió i que acati totes les normes sense piular. Aquest tipus d'educació no generarà mai adults autònoms, amb forta autoestima i capacitat de decisió. Anul·la la personalitat.

Perdre els papers

Som humans i tots hem perdut els papers alguna vegada. Però això no és excusa per perdre'ls sempre. Quan estic pitjor, perquè vinc cansada, irritable i no tinc paciència, el que solo fer és deixar que el meu marit s'ocupi de dir no o marcar els límits i quan veig que és ell el que no pot, li dic “deixa'm a mi que tu estàs cansat”. Així evitem perdre els papers.

Quan no compleixen amb les seves responsabilitats o no obeeixen, podem fàcilment perdre els nervis i CRIDAR. Però ja sabeu que el crit respon més a la meva frustració i la meva irritabilitat que a les meves ganes de ser bon pare. (enllaç al post de cridar)

No escoltar ni negociar

En una sessió de l'Escola de pares i mares, em van dir: “ El nostre fill es pujava a la cadira una vegada i una altra, primer l'hi vaig dir amb bones paraules, després el vaig anar a baixar pacientment, així fins a 4 vegades però no hi havia manera, em vaig posar molt nerviosa, li vaig cridar i el vaig castigar” . I jo li vaig dir ”li vas preguntar en algun moment per què es volia pujar a aquella cadira?”

Moltes vegades no els donem l'oportunitat ni d'expressar-se. Resulta que aquest nen volia agafar una joguina i per això pujava a la cadira una vegada i una altra, es va endur un crit i un càstig i els seus pares un disgust. Sobretot quan van veure que podien haver evitat el conflicte només escoltant-lo.

Escolta els teus fills, dona'ls l'oportunitat d'explicar-se abans de deixar anar aquell NO que després hauràs de complir a ulls clucs. Perquè potser la seva explicació et convenç per dir SÍ i evitar un conflicte innecessari. I negocia, deixa que ells decideixin coses que poden decidir, o preneu decisions junts. D'aquesta manera evitareu el “perquè ho dic jo i quan jo ho digui”.

Fins aquí el nostre post d'avui, espero que us serveixi en el vostre dia a dia. Jo segueixo aprenent cada dia i aquest és el meu racó de reflexió i la meva manera de compartir-ho amb tots vosaltres.