Les 10 claus per utilitzar bé el càstig

Cada vegada són més els pares que em diuen que el càstig no els serveix, que per més que castiguen constantment el seu fill, no els obeeix. De fet, com més càstigs té, pitjor es comporta. Hi ha nens que fins i tot tenen càstigs acumulats i saben que quan se n'acabi un, encara els en queda un altre per complir.

Però jo us diré un secret: el càstig genera ira, ràbia i agressivitat en els nens. Quan tu sents això, és difícil que sentis desitjos de comportar-te bé. Per tothom és sabut que l'autoritat a la força mai no ha funcionat. La mateixa història de l'home ens ho ha dit, ni dictadures ni genocidis han aconseguit sotmetre l'ésser humà, davant de l'agressió el que sentim és rebel·lia. L'obediència a la força té els dies comptats. Doncs això és el que passa amb els nostres fills, si tenen més càstigs dels que poden complir, si es passen la meitat dels dies sentint crits i amenaces, les ganes de comportar-se bé i obeir desapareixen.

Amb això no vull dir que deixem fer als nens el que vulguin sense imposar cap càstig. Als nens cal posar-los límits perquè aquesta és la nostra funció com a pares, ensenyar-los les normes i fer que les compleixin. Però per aconseguir-ho no podem usar constantment el càstig, podem usar una manera més positiva, podem usar el reforç positiu.

Quan fan bé les coses, els ho hem de dir, quan assoleixen algun èxit ens hem d'alegrar i compartir-ho amb tota la família. Si volem ensenyar-los com comportar-se hem de fer de models. Si es comporten bé han de saber que n'estem orgullosos. Hi ha nens que només reben atenció dels seus pares quan es comporten malament i aquí és on hi ha l'error. No podem dirigir-nos als nostres fills únicament per renyar-los o castigar-los, ens hem de dirigir als nostres fills per coses més positives, per elogiar-los, per animar-los a ser més autònoms, per motivar-los i que ho vulguin fer cada vegada millor. Si el teu fill no vol fer els deures, en comptes de castigar-lo si no els fa, prova de seure al seu costat per veure com escriu, per dir-li com ha avançat, com de bonica que té la lletra. Segur que aconseguireu que els faci sense necessitat de crits i càstigs. Quan els reforcem per alguna cosa que fan bé, els estem dient: "aquesta és la conducta correcta", quan els castiguem per alguna cosa que fan malament, els diem: "això està malament, aquesta no és la conducta correcta", però no els diem quina hauria de ser aquesta conducta, no els ensenyem com ho han de fer.

Són dues les grans diferències entre reforç positiu i càstig:

- El reforç positiu t'ensenya quina conducta és la correcta. El càstig no t'ho ensenya

- El reforç positiu et fa sentir bé, et motiva, et fa voler fer bé les coses. El càstig et fa sentir ira i ressentiment i t'allunya de la conducta en si, focalitza l'atenció en el càstig i deixa de prestar atenció a la conducta castigada. Un nen pot estar castigat per alguna cosa que ni recorda què és. Davant d'això la pregunta que us faig és: De què serveix un càstig d'una conducta que ni tan sols recorda???

Si volem usar el càstig per posar límits als nostres fills, hem de saber usar-los correctament:

Les 10 claus:

- El càstig ha de ser adequat a l'edat del nostre fill. Abans dels dos anys, no és convenient usar cap càstig. A partir dels dos anys, podem usar dos tipus de càstig: la retirada d'alguna cosa positiva per al nen (treure una joguina) o el temps fora (la cadireta de pensar). A partir d'aquesta edat ja podem usar la resta. (En el proper article descriuré els tipus de càstigs)

- El càstig ha de ser contingent, és a dir immediat, s'ha de donar just després de la conducta.

- El càstig ha de ser explicat clarament. En nens petits (fins als 3-4 anys) cal explicar-lo en no més de 10 segons, no més de 10 paraules.

- El càstig ha de ser educatiu. Ha d'ensenyar alguna cosa, deixar-lo sense veure la tele és un càstig molt usat, però realment no ensenya res. Un càstig educatiu seria alguna cosa que estigui relacionada amb la conducta a castigar, com per exemple si llença alguna cosa a terra, que la reculli, si trenca alguna cosa que l'arregli, si ha cridat que parli en veu baixa durant una hora, si ha desobeït que durant una hora faci tot el que digui la persona a qui ha desobeït, etc… No sempre són possibles, però sempre que puguem els haurem d'usar.

- Ha de ser proporcional a la conducta realitzada. Si el nostre fill ha desobeït una ordre, no el podem castigar un mes sense anar al parc, seria exagerat. Una conducta petita ha de tenir un càstig petit, una falta greu ha de tenir un càstig gran.

- Sempre hem de complir el càstig i per tant hem de posar càstigs que siguin fàcils de complir. Jo sempre poso el mateix exemple: vam anar de cap de setmana, acabàvem d'arribar i el meu fill gran es va comportar malament, el meu marit va dir: "si ho tornes a fer tornem a casa" i jo, que estava desfent les maletes, em vaig quedar parada, vaig pensar: com ho torni a fer ens fastigueja el cap de setmana a tots. Menys mal que no ho va fer!!!.

- El càstig ha de ser natural. Un càstig material ens allunya de les conseqüències reals d'una conducta. És millor usar càstigs que tinguin a veure amb no fer coses que els agraden, més que càstigs que tinguin a veure amb no comprar-los alguna cosa. I si a més podem fer càstigs que s'assemblin a les conseqüències naturals de la conducta, molt millor. Per exemple: si no et vesteixes no podem anar al parc perquè no pots sortir al carrer sense vestir-te. Si no et menges el primer i el segon, no podràs triar les postres.

- No posar mai un càstig enfadats. Quan posem els càstigs, normalment estem enfadats, frustrats i decebuts pel que ha fet el nostre fill. Amb aquestes emocions, és molt fàcil que el càstig que triem sigui desproporcionat i poc educatiu. Per tant, hauríem de comptar fins a 10 abans de posar el càstig.

- Sempre hem d'avisar abans de posar un càstig. Hem de donar l'oportunitat als nostres fills de comportar-se bé. Quan avisem, donem opció, ensenyem com ho ha de fer per evitar el càstig. No n'hi ha prou amb avisar un cop, hauríem d'avisar tres vegades abans de castigar. Però el nostre fill ha de tenir molt clar que a la tercera li caurà el càstig. No es tracta d'usar-lo com una amenaça, es tracta de donar l'oportunitat de fer-ho bé.

- Els càstigs han de ser curts. La durada del càstig no ha de ser tan llarga com perquè se'ls acumulin els càstigs. En nens petits no més de dos dies. En grans, màxim set dies i aquests càstigs tan llargs haurien d'estar reservats per a conductes realment greus.

El millor càstig és el càstig que s'ha evitat. Un ús abusiu del càstig produirà l'efecte contrari a l'esperat. Per això, hem de pensar molt bé abans d'usar-lo, hem de pensar si la conducta realitzada és realment important com per merèixer un càstig i hem de pensar en el millor càstig possible. El problema del càstig és quan l'usem enfadats, plens de ràbia i busquem fer mal d'alguna manera al nen, "així aprèn", però així no aprèn, així s'omple d'ira i es desmotiva. Usa el càstig amb cap, dona l'oportunitat al teu fill de rectificar abans de rebre'l i fins i tot negocia amb ell el tipus de càstig, pregunta-li quin creu que seria el més adequat, dona-li opció fins i tot de reduir-lo però no deixis mai de complir-lo.