Els amics imaginaris

Has tingut alguna vegada un amic imaginari amb qui jugaves de petit i que només existia en la teva imaginació? És molt habitual que en l'etapa dels dos-tres anys, fins als set-vuit anys d'edat, alguns éssers, amics o herois imaginaris apareguin en el dia a dia dels nens. Un estudi realitzat per la Universitat de Washington i la Universitat d'Oregon va concloure que dos de cada tres nens tenen amics imaginaris dels quatre als set anys. A més, l'estudi assenyala que la tercera part dels nens en edat escolar el continuava tenint i que el 70% del total de la mostra (152 nens) eren nens primogènits o fills únics.

Per què tenen els nens amics imaginaris?

Els amics imaginaris poden ser de naturalesa diferent, com persones o objectes, visibles o invisibles, i és amb ells amb qui el nen té un espai per conversar, jugar i barallar-se.

Quants de nosaltres hem imaginat, de petits, que els nostres peluixos eren companys de classe, superherois o el nostre nou millor amic?

És en aquestes situacions on els més petits:

- Aprenen a expressar els seus sentiments, positius i negatius, a un món paral·lel al seu.

- Adquireixen més confiança en si mateixos.

- Aprenen a ser més forts i capaços.

- Controlen més les seves emocions.

- Desenvolupen l'empatia.

- Milloren les seves habilitats socials.

- Desenvolupen la creativitat.

- Satisfan alguna necessitat que no tenen en el seu entorn habitual.

Fixem-nos en el següent exemple:

“L'Ana tenia 5 anys, i els seus pares s'havien separat feia 2 mesos. Un dia, mentre passava el cap de setmana amb el seu pare, l'Ana va començar a tenir una amiga imaginària, la María. El pare de l'Ana estava atent a les converses que tenien, i va veure com conversaven, discutien i es divertien.

Aquell mateix diumenge, abans d'anar a casa de la seva mare, l'Ana li va dir al seu pare:

- Papa, me'n vaig, però sé que estaràs bé, perquè la María es queda aquí per cuidar-te.”

En aquest cas observem com l'Ana ha desenvolupat un mecanisme mental, la seva amiga imaginària, per fer front al trauma de la separació dels seus pares.

Els nens són conscients del món real, però a aquestes edats encara els costa assimilar-lo i acceptar-lo tal com és. Per aquesta raó ells creen un món on tot és possible, permès i solucionat.

Els pares i l'amic imaginari del fill

És important entendre que no és quelcom patològic ni anormal, però què hem de fer els pares? Com hi podem participar?

Si el teu fill té un amic imaginari, és aconsellable que l'observis discretament, més que res per detectar en les seves converses alguna necessitat o desig emergent, i saber si el seu amic és bo o dolent. Aquesta observació t'ajudarà també a conèixer millor el teu fill.

Mai se l'ha de renyar per això, ja que això pot ferir-los, fins a tal punt, que no vulgui jugar amb el seu amic imaginari quan tu hi siguis present.

L'important és controlar el temps que el nostre fill juga diàriament amb el seu amic imaginari i descobrir si està expressant alguna necessitat.

Quan l'amic imaginari es converteix en una preocupació?

Els pares hem de començar a preocupar-nos i consultar un especialista quan:

- S'aferra a l'amic imaginari fins a tal punt que li impedeix complir amb les seves tasques quotidianes.

- Ja no desitja tenir amics reals per jugar i relacionar-se.

- Es torna retret i no socialitza amb els seus companys.

- Ha adquirit un comportament agressiu a causa d'un amic imaginari violent.

És en aquests casos quan pot existir algun problema, per la resta, no hi ha raons per preocupar-se. De la mateixa manera en què arriben els amics imaginaris, se'n van i desapareixen amb el temps, coincidint amb el desenvolupament de les funcions del llenguatge, lògica, memòria i intel·ligència.